SA FILOSOFIA ANTIGA – DE SU MITU DE DIÒNISU A S’ORFISMU
de Massimo Madrigale
A s’inghitzu s’orfismu fiat unu movimentu religiosu mistèricu nàscïu in Grètzia faci a su de 6 sèculus i.C.. Is stòricus de sa filosofia cuncordant a pari candu narant ca custu movimentu est nàscïu po mori de Orfeu. Po àterus su movimentu ndi-dd’iant stantargiau Orfeu e Museu. Sendi chi no fait a stabilessi cun seguesa chini ndi-dd’at stantargiau, in cust’artìculu pigaus po bonu su fatu chi a cabu de custu movimentu nci fiat Orfeu.
S’orfismu che a movimentu religiosu mistèricu teniat a coru sa chistioni de sa subrabivèntzia de s’ànima apustis de sa morti e de su benidori suu apustis de unu protzessu de ‘limpiadura de is nexis antigas’. Custa chistioni de sa subrabivèntzia de s’ànima apustis de sa morti fiat perou chistioni finsas prus antiga de s’orfismu etotu e chi s’orfismu iat torrau a pigai inderetura casi de seguru de is prus cultus mistèricus antigus acapiaus a sa naturalesa e is funtzionis religiosas po sa fecundatzioni de sa naturalesa etotu, cultus antigus chi poniant impari brebegàrgius, crabàrgius, bacàrgius e messajus in su sartu, in monti o in su padenti. Apustis de s’orfismu est bènniu su pitagorismu a sighiri custu tretu de s’importu de sa subrabivèntzia de s’ànima. De importu mannu est sa teogonia òrfica po cumprendi beni sa dotrina de s’orfismu e a cantu parit nci-ndi funt tres de teogonias. In sa teogonia Orfeu at circau de spricai a manera poètica e duncas, cun s’imperu de su mitu, comenti est nàscïu su mundu e finsas deus e diosas. A s’inghitzu ddoi fiat un’unidadi perfeta, una spètzia de “ou primordiali” chi a s’acabbu s’est partziu.
Ma po is studiosus de s’orfismu est de importu mannu su mitu de Diònisu e de is Titanus (chistioni custa chi dda stèsiat meda de sa teogonia esiodea). Arresuminendi a sa lestra, Diònisu in sa teogonia òrfica fiat nàscïu de Zeus e apustis mortu, segau a arrogus e papau de is Titanus. Po contras sa vengàntzia de Zeus lompit finsas a abruxai e incinixai is Titanus. De su cinixu de is Titanus funt nàscïus is òminis. Custa teogonia arremonat cuàturu arrènnius: s’arrènniu de Uranu a sighiri, s’arrènniu de Cronu, su de Zeus, e po ùrtimu s’arrènniu de Diònisu.
Ma torraus imoi a sa dotrina òrfica scéti. No fait a torrai a fraigai sa dotrina òrfica de sa colletzioni de bìculus de Otto Kern de su 1922, perou nci funt scritus chi chistionant cun seguresa de Orfeu, de sa dotrina sua e finsas de su movimentu religiosu chi iat adelantau: su poeta Ibicu in su de 6 sèculus i.C. e a sighiri Eurìpidi, Platoni, Eròdotu e Aristòfani puru. Parit chi Is arraxonus sacrus in binticuatru rapsodias siat de Orfeu e nci agataus sa teogonia rapsòdica. Sa scoberta in su 1962 de su scritu Derveni de su de 4 sèculus i.C. aundi s’agatat unu cumentu a unu scritu de Orfeu at permìtiu de adelantai mellus sa circa asuba de s’orfismu. Est Platoni chi in su lìburu Cràtilu fait cumprendi beni chi s’orfismu at introdùsiu una manera de pensai noa in sa Grètzia antiga de su de 6 sèculus i.C.: est a nai su dualismu ànima/corpus, cun su corpus chi est sa tumba de s’ànima e chi s’ànima torrat a sa libertadi apustis de sa morti, liberendi-sì de su corpus cunsiderau che a presoni de s’ànima. No scéti: s’ànima beniat cunsiderada de s’orfismu che a cosa acapiada a Deus. S’ànima fiat praticamenti de sa pròpiu arratza de Deus. Abarrat su barrancu po stabilessi chi s’idea de sa metempsicosi («subrabivèntzia de s’ànima apustis de sa morti e su passai suu de unu corpus a un’àteru finsas a cumpriri sa limpiadura de is nexis») est de Orfeu o de Pitagora. Po su stòricu de sa filosofia Wilamowitz-Moellendorff sa metempsicosi no fiat cosa de Orfeu. Po contras Pitagora e Platoni faint cumprendi craramenti chi fiat idea bessia de sa menti de Orfeu. Crosidadosa sa chistioni de is ritus de s’orfismu: arrapresentànt su bocimentu de Diònisu po nexi de is Titanus strocendi-ddus, in prus is chi faiant parti de su movimentu no podiant papai petza.
Màgini de crobeca: Bacco de Caravaggio, 1598, Galleria degli Uffizi