Erricu Congiu est unu piciocheddu comenti a totus, o assumancu issu si creit aici, mancai a bortas fatzat acadessi fenòmenus strambus, comenti a si fai torrai a cresci is pilus totindunu apustis chi is tzius tirriosus si-ndi-ddus ant fatus segai amarolla, o a s’agatai chistionendi cun d-unu tzerpenti. Bivit cun custus tzius in d-una calisisiat bia de unu logu aundi no sutzedit mai nudda foras de su fitianu. Finsas a candu una dii, pagu innantis de fai ùndix’annus, dd’arribbat una lìtera misteriosa chi ddi scòviat su chi est diaderus: Erricu est unu mainàrgiu e sa Scola de Maxia e Brusceria de Porrubrocus est pronta a dd’arriciri…
Sa scridora ingresa J. K. Rowling at cungiminau unu de is prus fenòmenus literàrius internatzionalis mannus, seti lìburus chi ant fatu ligi millionis de piciocheddus e at auniu babbus, mamas e fillus in sa scoberta de un’universu de pantasia chi est giai intrau in su maginàriu de totus. De su primu de custus volùminis (“Erricu Congiu e sa Pedra de is Filòsofus”) Stèvini Cherchi at furriau in sardu (e po no perdi s’ironia chi acumpàngiat totu su progetu, contendi-ddu comenti chi siat acadèssiu in Sardìnnia!) sa parti aundi Erricu si scoberit maistu de su sport chi mainàrgius e brùscias preferint, su Scrufi-Pilla.
Una scova po Erricu
Cussu merii a is tres e mesu Erricu, Nardu e is àterus Grifiorus[1] si-nci fiant sperevundaus in sa scalera de intrada conca a is campus po sa primu letzioni de bòlidu. Fut una dii crara de bentixeddu lèbiu e s’erba si faiat a undas asuta de is peis insoru caminendi me is padrus in calada, finsas a candu fiant lòmpius a unu padru in su pranu chi fut a s’àtera parti de is campus acanta a su Padenti Proibiu, anca si bidiant de atesu is matas scurias santzinendi.
Is Lissinantis[2] fiant giai ingunis, e in prus ddoi fiant binti scovas beni arringheradas in terra. Erricu iat intèndiu a Foricu e Giorgi Schirru chescendi-sì de is scovas de sa scola, ca nanca unas cantu de cussas inghitzànt a si tremi chi bolàst tropu in artu, o chi ti-nci tirànt sèmpiri unu pagu conca a manu manca.
Fut lòmpia puru sa professora, Sennora Màriga, chi fut bascitedda, a pilus murrus e ogus grogus che unu stori.
“E insaras, ita seis abetendi totu cantus seis?” iat tzaulau issa. “Donniunu si pòngiat acanta a una scova. Ajò, movei-sì”.
Erricu iat donau una castiada a sa sua. Fut bècia e una pariga de cambixeddus ndi bessiant aforas a travessu.
“Pesai-ndi sa manu dereta asuba de sa màniga,” iat tzerriau Sennora Màriga ananti a sa filera, “e narai ‘Assusu!'”
“Assusu!”, iant tzerriau totus.
Sa scova de Erricu nci-ddi fut sartada in sa manu totindunu, ma fut stètia una de is pagus chi dd’iat fatu. Sa de Ermìnia Madau fut arrumbulada scéti in terra, sa de Illemu no si fut mancu mòvia. Capassu chi is scovas, che is cuaddus, potzant cumprendi candu ses timendi, iat pensau Erricu; nci fut una tremulia in sa boxi de Illemu chi naràt finsas tropu a craru ca boliat abarrai a peis siddaus in terra.
Insandus Sennora Màriga ddis iat amostau comenti setzi is mànigas sena ndi lissinai aforas de su càbudu, e andàt ananti e agoa intre is fileras de piciocheddus, curregendi-ddis sa manera de ddas acafai. Erricu e Nardu fiant abarraus prexaus che pùlixis candu dd’iant intèndia narendi a Malocu ca nc’iat a essi postu annus a ddu fai sena faddiri.
“Imoi, candu ap’a sulai in su surbietu, cracai is peis contras a terra, a forti,” iat nau Sennora Màriga. “Apoderai sa màniga frima, pesai-si-ndi una pariga de pramus e agoa torrai abàsciu incrubendi-sì pagu pagu ainnantis. A su sùrbiu – tres, duus -”
Ma Illemu, scinitzosu e avolotau, e impensamentau de podi abarrai s’ùnicu apoddau a terra, s’iat impèlliu a forti innantis chi su surbietu fessit mancu lòmpiu a murrus de Sennora Màriga.
“Torra agoa, piciocheddu!” iat tzerriau issa, ma Illemu fut artziendi-nci assusu deretu che unu tapu de ortigu sparau de un’ampudda – tres metrus – ses metrus. Erricu iat biu sa faci sua, groga de s’atzìchidu, castiendi abàsciu sa terra fuendi-sì, dd’iat biu assachitendi, lissinendi aforas de sa màniga e –
SBAM – unu corpu e unu tzàchidu lègiu e Illemu fut stèrriu che unu sacu faci a terra in mesu de s’erba. Sa scova sighiat a nci artziai sèmpiri prus assusu e iat inghitzau a nci tirai abellu abellu faci a su Padenti Proibiu e sparèssia nci fut.
Sennora Màriga si fut incrubada conca a Illemu, sa faci groga che sa de issu.
“Brutzu segau”, dd’iat intèndia pispisendi Erricu. “Ajò, piciocheddu – est totu a postu, pesa-ti-ndi.”
Si fut furriada a is àterus de sa classi.
“Chi nemus de bosàterus si movat, in s’interis chi nci portu custu piciocheddu a s’ala de su spidali! Lassai cussas scovas anca funt o eis a essi aforas de Porrubrocus innantis de podi nai ‘Scrufi-Pilla’. Beni cun mei, ddeddu.”
Illemu, sa faci sinnada de làgrimas e apoderendi-sì su brutzu, si-ndi fut andau tzopi-tzopi cun Sennora Màriga, chi dd’iat postu su bratzu a chintzu.
[1] Una de is cuàturu Domus anca funt partzius is scientis de sa Scola.
[2] Un’àtera de is cuàturu Domus.
