Max Leopold Wagner, Casteddu, 1905, Piciocus de crobi
Una festa chi no spaciàt mai – De cincu
de Danieli Sanna
Apustis de cussu acontèssiu malu, Francischinu, biendi chi is propostas suas de amori no ddas iant pigadas in cunsideru, iat circau de abasciai is pretesas. Cebolla etotu, chi ddi fiat amigu deaderus, circhendi de ddu cunsolai, dd’iat nau: «Cussa picioca de Santa Luxia ita si creit de essi!? Est una conca maca de acapiai. Comuncas in sa Marina est mellus a no nci torrai prus. Ascurta-mì: boga-ti-nde-dda de conca! Ti fatzu connosci deu una picioca chi fait pròpiu po tui! Bella no est bella, ma assumancu tenit sentidus bellus in conca. Bivit in d-una de is domixeddas de sa pratzita intrendi in s’Eca Manna».
Cussus fueddus fiant is chi Francischinu nostu, sèmpiri prus disigiosu de amori, boliat intendi: oramai ddi bastàt sceti a tenni acanta una picioca, mancai no fessit bella, ma bastit chi fessit.
Francischinu si fiat cumbintu a lassai a perdi is piciocas vistoseddas, giovuneddas e furnias de dònnia beni de Deus, de prupas e de provenda, de mesura 90/60/90, chi mali si podiant acumpangiai a sa bisura sua, aici làngiu cun is ossus a pillu de petza, chi dònnia sùlidu de bentu pariat chi nci-ddu depessit fai bolai.
Cebolla dd’iat avèrtiu puru nendi-ddi: «La’ chi is piciocas bellixeddas portant grillus in conca, e a s’acabada sa bellesa passat po totus, ma is corrus abarrant! Francischinu abarra parau, càstia sceti is fèminas pagu vistoseddas, chi no donant a s’ogu. Càstia a mulleri mia, e ita ddi podint miga circai is contus!? Prupas no ndi tenit, abarrat comenti a una canna de spraxi, e duncas dda castiaus sceti deu e sa mama».
Sa mulleri de Cebolla in contu a bellesa e formas teniat totu de arremediai, mancai issu etotu no fiat aici lègiu e iat a essi pòtziu cunchistai una fèmina prus pruposa, invecis si fiat acuntentau de cudda fèmina totu ossus chi si fiat amorada de issu.
Cebolla, in cunfiantza cun is amigus, candu si-nci bufàt calincuna tassa in prus, de sa mulleri si-ndi faiat a befas, e bantendi is gràtzias suas naràt «Sa canna de spraxi est prus grassa e bisòngiat abarrai atentus a no arresci in calincuna liesca [2] puru …».
Issu po is fèminas iat cantau sèmpiri cun passioni is serenadas suas, acumpangendi is amoraus insoru, e aici iat agiudau a cumbinai una surra de cojas, ma in fatu de fèminas teniat bideas totu po contu suu.
Francischinu, sighendi sa proposta de s’amigu Cebolla, si fiat postu in castiada [3] cun sa picioca chi dd’iat nau issu. Perou, candu iat incumentzau a girai in cussu bixinau, po biri chi sa cosa fiat pòtzia andai in portu, comenti dd’iat smincia nci fiat aturau mali e iat incumentzau a tenni calincuna duda. Cussa picioca, tanti bantada de Cebolla, ddi fiat parta tropu in dèpidu cun sa bellesa, perou assumancu issa dd’iat pigau in cunsideru, e difatis, comenti iat biu chi dda sighiat a sminciri, fiat abarrada in sa fentana ponendi-ddu in castiada issa puru.
A s’acabada Francischinu Fortalesa si fiat cumbintu chi cussa fiat sa sciobera giusta, chi no iat a essi dèpiu afrontai prus certus e discòrdius, e si-ndi fiat cumpràxiu cun issu etotu chi a sa bon’ora fiat arrennèsciu a agatai sposa.
Custa fiat sa primu borta chi Francischinu s’intendiat de essi intrau in su coru de una fèmina, mancai sa bisura de issa no agiudessit meda su disìgiu. Difatis sa picioca fiat unu pagu gobixedda e teniat puru su tracoma a un’ogu, e po cussu sa poburita, candu s’agatàt ananti de soli, abarràt cun d-un’ogu abertu e s’àteru serrau, e si depiat parai s’ogu malàdiu cun sa manu.
Cicitu, candu contàt custu fatu, si-nd’artziàt fendi su gobu e cun sa manu mesu aberta ananti de un’ogu, de atori bravu chi fiat, s’acostàt a is chi dd’ascurtànt, prus che àteru a is fèminas, chi nci-ddu bogànt cun fortza, arriendi po is mossas chi faiat, e tzerriendi «Bai! Bai! Bisogu disgratziau!»
Francischinu Fortalesa, finsas de sa dii innantis a sa chi iat cuncordau po sa domanda de sa sposa, iat avèrtiu a babbai suu, Zìnzulu Sìmbula: «Babbai, cras a mericeddu depeus andai po sa domanda a domu de sa fulana [4] de sa pratzita de sa stiria de Sciarra. M’arrecumandu: su binu lassa-ddu in sa carrada, apustis as a bufai cantu bolis, imoi depeus fai bella figura. Babbai, abarra sintzillu, m’arrecumandu!»
Francischinu, connoscendi a su babbai, ddu depiat arrecumandai amarolla, ma domandai a Zìnzulu Sìmbula de lassai su binu a una parti, po una pariga de diis, fiat comenti chi unu poburitu mortu de fàmini fessit intrau in sa Banca d’Itàlia a domandai unu prèstidu.
Ma Francischinu depiat provai a fai cussu passu mannu, e s’incràs a mengianu, andendi a traballai, nci fiat bessiu de domu totu impensamentau: «Spereus chi babbai m’apat cumprèndiu beni e chi no si pighit un’àtera imbriaghera lègia».
Francischinu iat pensau de si presentai a domu de sa sposa cun d-unu presenti de su traballu suu, est a nai cun d-una bella sachita de còciula bianca e niedda, e mancai cun calincunu bellu pisci puru, pensendi chi is sorgus dd’iant a essi agradèssiu meda.
Ma sa dii de sa domanda, torrau a domu de su traballu in su stani de Santa Gilla, iat biu a su babbai stirrinau in su letu surruschiendi chi pariat unu motori a scòpiu e, impensamentau, iat nau: «Custu oi no mi-dda contat pròpiu giusta».
Zìnzulu Sìmbula dònnia dii dd’acabàt sèmpiri de aici, e custa borta puru dd’iat acabada cotu de su binu, afutendi-si-ndi de sa domanda chi depiat fai po su fillu, chi de duas diis si fiat seghendi sa schina circhendi còciula in su stani, sa prus manna e bella de portai in donu a sa famìllia de sa sposa.
Francischinu assumancu pischendi còciula iat tentu sorti, e candu fiat arrennèsciu a ndi bogai aforas unas cantu palàrias [5] chi pariant cartzolas mannas, ddi pariat de essi portau in celu impitzus de is alas de s’Àngelu de Deus.
Ma su babbai no iat lassau de bufai e cussa borta puru dd’iat acabada pistincau [6].
«E puru t’apu prevènniu, ma tui fais a origas de mercanti!», aici Francischinu iat afracau a su babbai, tzerriendi, candu cussu iat abertu is ogus. «E puru ti-dd’apu arrecumandau… cun d-un’arrogu de linna apu chistionau? O cun d-un’arrogu de merda?»
Francischinu dd’iat fatu unu bellu liscebussu, e su bèciu, intendendi-sì aciociau de su fillu, iat arrespustu: «Eh beh, ita mali apu fatu? Duas tassixeddas sceti apu bufau, ma fiat po mi ponni coràgiu».
«Ma ita coràgiu e coràgiu, ti ses imbriagau e imoi ses fendi s’abetiosu. Tui fais perdi sa passièntzia a unu santu puru».
Is fueddus de su fillu, chi dd’iat stratallau beni beni, iant fatu avolotai a Zìnzulu chi iat bòfiu amostai chi teniat arrexoni issu e chi podiat caminai a solu sena de s’agiudu de nisciunus. Difatis Zìnzulu si-ndi fiat pesau, aguantendi-sì cun d-una manu a sa conca de su letu, nd’iat artziau una camba aguantendi-dda dereta, po fai biri chi arrennesciat a abarrai strantaxu a una camba sceti, e iat nau: «La’, ita seu bonu a f…», no iat acabau de fueddai chi nci fiat arruendi comenti a unu barrallicu candu acabat de furriai, e mancu mali chi Francischinu iat cumprèndiu sa malaparada e fiat acurtu po dd’aguantai.
«Ses inciariu e t’atrivis puru, ma abarra sètziu e siddiu, imbriagoni!», iat tzerriau a su babbai un’àtera borta ancoras, perou su bèciu iat circau de bogai àteras pinnicas: «Est chi mi fait mali unu genugu, asinuncas…». Su fillu no dd’iat fatu acabai de chistionai: «Ma cali genugu e genugu! Est chi in conca t’amancant is arrodeddas giustas, cun cussu maladitu de binu chi as bufau!»
Su certu fiat andendi po is longas, ma Francischinu, spaciada sa passièntzia, iat bòfiu segai in curtzu sa chistioni e a su babbai dd’iat nau: «Ascurta, bastat imoi cun is chistionis chi tanti no arribaus a nudda, dd’acabaus innoi, chi tanti a chistionai cun tui est comenti a chistionai cun d-unu pipieddu. Cambia-tì sa camisa e is cartzonis puru chi mi parint pisciaus». Su bèciu, sighendi a bogai mamarriusa [7], iat arrespustu: «Ma cali pisciaus, est chi femu bufendi àcua e mi seu sfustu. Imoi mi sùciu una caramìllia de amenta e mi-ndi bogu s’asciutori de buca».
- S’Eca Manna, o Pòrciu de Palabanda, imoi s’agatat s’arcu de intrada sceti e su pòrciu no nc’est prus (“pòrciu” in italianu est “portico”), comenti no nci funt prus is domus chi nci fiant impitzus, sderrutas de is bombardamentus de su 1943. Unu tempus intrendi ingunis s’agatàt una pratzita cun d-unas cantu domixeddas, una stiria (in italianu “osteria”) e sa statzioni de is postalis.
- Sa “liesca” in italianu est “scaglia appuntita, scheggia”, in su contu est arreferia a sa liesca de sa canna.
- Unu tempus, innantis de si fai sposus (“si fai sposus” in italianu est “fidanzarsi”), unu piciocu e una picioca narànt chi fiant “in castiada”, si castiànt de atesu, mancai dònnia intanti si narànt puru calincunu fueddu a sa scusi, ma no si podiant fai biri imparis innantis de sa “domanda”, chi in italianu est “fidanzamento ufficiale”).
- “Sa fulana” in italianu est “quella persona, quella tipa”.
- “Palària” in italianu est “sogliola”.
- “Pistincau” bolit nai “tocau de binu”, in italianu est “brillo”.
- “Bogai mamarriusa” est comenti a nai “bogai pinnicas”, in italianu est “cercare scuse”.
