Màgini de maxsanna pigada de Pixabay
de Daniele Prasciolu
su 8 mesi de argiolas 2020
Apu decìdiu de si tradusi unu artìculu de Raimondo Carta Raspi, grandu studiosu e amantiosu de sa stòria de Sardìnnia. Su scritu, Meridionalismu de su 1947, tenit importu stòricu mannu po su chi cuntenit e po candu est stètiu scritu, annus de dibata po sa scritura e s’aprovu de su Statutu Sardu.
Meridionalismu
Unu abogadeddu nodiu, fiorentinu, una dia in d-una oratzioni forensi, apustis publicada, iat nau ca, comenti sa Sicìlia teniat sa Màfia e Nàpuli sa Camorra, aici sa Sardìnnia teniat is Nuraxis.
Furiat pròpiu custa cosa chi si-ndi stesiàt de totu su Meridioni de Itàlia, e Sicìlia puru. Tengiaiaus giai tandus medas cosas paris: su de essi agoa in su bivi a sa manera civili e totus is malis chi nosi sempri ant afrigiu de candu ant cumentzau a esisti is regionis de s’Itàlia de susu e paris si-ndi est andau ainnantis in d-una manera stàbili, su progressu o comenti si narat, sa civiltadi.
De sèculus, sa Sardìnnia teniat comenti is àteras regionis de s’Itàlia meridionali, malària meda e pagu igieni; folclori e aicetotu misèria, tisichéntzia e tracoma; su de donai a su stadu spanniolu o borbònicu o italianu sordaus capus de divisioni o uscieris, de carabineris e guàrdias de finantzas e presonis, chi acostumant su prus de is bortas a essi onestus ma sempri pibincheddus; ma pagus arrugas, pagus bias ferradas, pagus scolas, pagus acuedotus e povintzas pagus campusantus. Custas e medas àteras cosas sa Sardìnnia teniat e ancora imoi tenit paris a s’Itàlia de cabu de bàsciu
Ma, finas assumancu a primìtziu de custu sèculu, furiant pròpiu is nuraxis a fai de muru a sa Màfia e a sa Camorra, o po ddu nai in d-una manera prus dìlicada e cun inofensiva propriedadi de chistionai, furiat sa traditzioni nuraxesa a nosi fai abarrai cun maneras de fai de su connotu e a nosi-ndi fai stesiai, tandus, de is Calabresus e de is Pugliesus, de is Abrutzesus e de is Lucanus, de is Napùletanus e Sicilianus; de totu cussa parti de s’Itàlia de giossu chi comenti si narat, andat de Roma facas a bàsciu e chi sa Sardìnnia, giograficamenti diferenti, no at tentu in su tempus passau raportus stòricus, culturalis e econòmicus, e aici sighendi a nai.
In s’isulamentu suu, is pagus cuntatus ddus iat tentus in s’edadi de mesu cun sa Tuscana e sa Ligùria, in su tempus modernu cun su Piemonti e sighi torra cun sa Ligùria e sa Tuscana. Ancora imoi, su sardu chi disterrat, po moris de traballu o de stùdiu, si-ndi andat a s’Itàlia de mesu e de susu, innua facilmenti si-ddui agatat beni, innua in citadis comenti Turinu, Milanu e Gènova agatat medas àterus sardus etotu.
Po contras s’agatant spérdius, fintzas chi funt fendi su servìtziu militari, in calichisiat regioni de cabu de bàsciu o in citadis comenti Nàpuli e Palermu. Custu poita su sardu no est, po tèmpera, meridionali. Sa Spànnia, giai, e sa peus Spànnia, morisca e mandronatza, iat unu pagheddu berberizau is Sardus de su pranu, cun festas medas, cun basamanus, cun donus e donas, cun tragallus, preitza, bruxerias e malifatus, innioràntzia e brutori. Ma sa Sardìnnia si-ndi furiat abellu abellu torrada a strantaxai, o iaus a nai mellus, in parti si-ndi furiat torrada a barbaxinizai, in parti ndi iat suspiu, medas de prus chi in passau, is influssus de sa civiltadi europea chi ddi lompiat, mancai meda a trigadiu, e dèbili, de su Tirrenu.
Imoi, de unas cantus dexenas de annus e pruschetotu in custus ùrtimus annus e in d-una manera chi preòcupat, sa Sardìnnia est arrischendi de essi meridionalizada.
Tempus de diora castiaiaus, comenti sìmbulu de su logu nostru, postu tramesu de s’Europa e s’Àfrica, sa figu morisca chi, abellu abellu, mudàt is muradinas chi cungiànt is cortis, is tancas e is sartus; imoi bieus cun preocupatzioni a s’invasioni de is Napuletanus, de is Sicilianus e de is meridionalis, chi nosi amellètzant de ammaniai ancora de prus is làcanas de is terras insoru, furriendi sa Sardìnnia a colònia de populamentu e incivilimentu de is Duas Sicìlias.
Po si cumprendi mellus. Seus grandus amiradoris se su mari napuletanu e de sa Conca d’Oro e aicetotu de s’inginnu partenopeu e sa solidariedadi de is Sicilianus e, totu sa simpatia nosta est po totu s’Itàlia de bàsciu, afrigia de sa pròpiu misèria e, comenti sa Sardìnnia, malasortada, est abarrada arretrada.
A nai sa beridadi, perou, credeus, chentza de ofesa, chi po sa Sardìnnia su meridionalismu siat unu mali fintzas prus mannu de sa malària e chi perunu DDT iat a arrennesci prus a ndi tirai.
Chi sa Sardìnnia bolit abarrai issa etotu, no depit pigai is truddus po nuraxis, no depit lassai su ballu shardana po sa tarantella. No nci guadàngiat nudda de su càmbiu.
Mancu po pensu sa Sardìnnia podit assimbillai a sa civiltadi meridionali e feti su pensamentu dda incuinat. Pensaus chi sa Sardìnnia no iat a podi mancu aciupai sa civiltadi meridionali, de custa ndi iat a essi feti alluada. Ndi teneus prus de una de prova in sa stòria, pruschetotu in su tempus bizantinu. Sa Sardìnnia bizantina furiat comenti – su letori tengat imaginatzioni – podiat essi sa Norvègia africanizada. Sa giografia no permitit incongruèntzias o continuidadi a imposiduras de sa stòria. Sempri ospitali cun sa genti, fintzas a candu benint a bendi a martininca a su mercau o si-ndi pigai su bestiàmini, casu e àteras cosas paghendi unu prètziu a stracu baratu e cun billetus farsus, sa Sardìnnia, perou, depit serrai is gennas a calichisiat forma de meridionalismu, de calichisiat parti ndi lompat.
No est s’àiri de s’Itàlia de cabu de susu chi si scimìngiat o chi nosi collionat. Est feti po unus cantus considerus, no ndi eus pòtziu no ndi tenni contu e, aicetotu po unu naturali grisu po sa pedditzoneria levantina, po sa nullidadi spirituali e sa mandronia e tzeracùmini mediterràneus.
Su bentu sardista sulau apustis de sa primu gherra mundiali, ndi iat mundau su beduinismu bèciu e su meridionalismu imbenienti. Sa Sardìnnia furiat parta torrada a nasci, si lassai apalas su spanniolismu e su feudalismu piemontesu e prefetìtziu, e andai sempri prus ainnantis. Ma, apustis ndi est lòmpiu su fascimu a dda fai torrai provìncia, a dda torrai agoa comenti furiat, fintzas prus agoa puru.
No chistionaus de sa Sardìnnia de cabu de aìnturu, a is biddas innua no esistit perunu acinnu de progressu econòmicu e sociali e amancat dònnia comodidadi de vida: inguni sa genti est abarrada comenti furiat cincuanta, centu, duxentus annus fait, inniorendi s’Itàlia de Susu e de Bàsciu, s’Europa civili e su mediterràneu africanu e asiànicu, atacada, chentza de sciri nudda e/o mali informada de su chi sutzediat. Po custa genti, sa Spànnia o su Piemonti, s’Itàlia liberali o fascista o republicana, sa gherra o sa paxi, sa Lombardia o sa Lucània, no tenint perunu sensu. Carlu Mannu e Maomettu funt genti mai esìstia comenti su s’urrei Gialetu de is paperis de Arbarei. Bivint foras de sa Stòria e de sa Giografia, spérdius in d-unu desertu chentza de logu e tempus.
Mancu eletoralmenti custa genti podit essi acusada de meridionalismu democristianu o calichisiat. Su trèmini polìticu insoru acabat in is montis o a peis de is citadis, in sa terra insoru, e , chi po cuscièntzia, est s’istintu e s’isperièntzia chi ddus ingollit a su sardismu. Chi de meridionalismu si podit chistionai po custa genti, no est mediterràneu ma balcànicu; unu meridionalismu chi est comenti una camisa de fortza: posta de is romanus, cun su tempus s’est aunia cun sa carena e su spìritu ndi est abarrau impresonau.
Su meridionalismu chi preòcupat est in is citadis e in is biddas acanta. In Tàtari e in s’Alighera, in Aristanis e in Iglèsias, in totu su Campidanu e pruschetotu in Casteddu e in is biddas acanta. Innua si bivit cun indùstrias modernas e pagu traballu produtivu, de cumèrciu e de ufìcius, de pretus e mercau a martininca, una vida pòbura, chi si schinnitzat po sa polìtica de pagu contu, in is miradas sivillianas o in is cafeus o spetàculus, ma chi est sbùida e morta in su cerbeddu e in s’ànima.
In custas cunditzionis, s’iat a praxi a no tenni in consideru sa timoria nosta. In custas cunditzionis, iaus a bolli chi is timorias nostas fessant chentza de fundamentu: chi s’autonomia nàsciat e si-ndi pesit meridionali. Pròpiu po custu, eus sempri augurau a sa Sardìnnia de si fai comenti unu Cantoni svìtzeru, meda mellus puru, centu bortas mellus de sa Libèria o de unu protetorau èuru-africanu.
