Canova: Psichi abiatzada de su bàsidu de Cupidu
Su contu de Cupidu e Psichi de Apuleju (1), s’acàpiu de s’ànimu umanu cun s’Amori divinu, est una de is prus allegorias mannas de sa literadura mundiali. Dd’agataus in su lìburu “Is mudàntzias”, mellus connotu che “Su Burricu de oru”, chi contat is aventuras de unu giòvunu, de s’arrutroxa e de sa redentzioni cosa sua.
Psichi est una picioca aici bella chi su pòpulu dd’alabat che sa Vèneri noa. Sa dea arrennegada pedit a su fillu Cupidu de ddi fai pigai afròddiu po su prus òmini menispretziau e poberitu, ma comenti dda biit aici bella Cupidu si-dda pigat po sei etotu. A s’acabbu de acuntèssius meda e de cuàturu proas spramosas, su grandu Giovi at a giai a Psichi s’imortalidadi.
Paraus avatu s’inghìtzu de su contu, arricau cun is màginis de sa stàtua de Antonio Canova e de is pinturas de François Gérard e de François Édouard Picot (2).
- Custus fiant un’urrei e un’arreina chi biviant in d-una citadi. Issus teniant tres fillas bellas che froris, ma is mannas, mancai galanas diaderus, faiat a ddas bantai a alabantza de òmini, mentras sa bellesa de sa pitica fiat aici manna, aici primorosa, ca sa poburesa de su fueddai de òmini no dda podiat ni espressai, ni bantai comenti issa meresciat. E duncas citadinus meda e unu biaxi de stràngius chi sa nomenada de custu spetàculu spantosu assortàt crosidadosus po su chi iant intèndiu, ababalucaus castiendi cudda bellesa aici manna de no si-nci podi acostai, poniant sa manu dereta in sa buca cun su didu segundu arrimau a su didu mannu allonghiau e dd’alabànt che Vèneri etotu cun devotzioni religiosa. E giai in is citadis acanta e in is terras lacanantis iant spainau sa fama chi sa dea, scendiada de su mari biaitu e fungudu e pesada a stìddius de is undas bullucosas, oramai biviat in mesu a sa genti comuna, cuncedendi a totus sa gràtzia de sa presèntzia sua divina, ca no su mari, ma sa terra custa borta iat ingendrau, de unu pisu nou de stìddius asulus, un’àtera Veneri, cun sa bellesa sua ìnnida.
- Diaici custa crièntzia est spainendi-sì prus e prus in dònnia logu, diaici sa nomenada si spartzinat peri is ìsulas acanta e unu bellu tretu de terra e una surra de provìncias. E giai unu muntoni de genti, baliendi biaxi longu e mari fungudu, aproillàt po biri custu grandu spantu de su tempus. Nisciunus navigàt prus po andai a Pàfoni, nisciunus a Cnidu e nimancu a Citera po mirai a sa dea Vèneri; perlongant is ritus sagraus, is tèmpius nd’arruint, apetigant is letus santus, discuidant is tzirimònias, is stàtuas abarrant sena de coronas de froris e is artaris sbuius, brutus de cinixu oramai fridu. S’avocant a sa picioca e, in sa cara sua de fèmina, apasìguant su poderi de una dea aici manna; candu sa vìrgini bessit a mengianu, favoressint su nòmini de Vèneri ausenti a sacrifìtzius e spadàgius; candu agoa truessat is arrugas, sa genti si pinnicat e dda pregat, aporrendi-ddi froris a ghirlandas e spartzinaus (…).
(1) Lucius Apuleius Madaurensis, prus o mancu 125-170 avatu de Gesucristu.
(2) 1792 su primu, 1798 su segundu, 1819 su de tres, totus in su museu de su Louvre in Parigi.
Innoi fait a agatai puru su scritu originali e sa versioni italiana
