Màgini: Cesare Pascarella, Casteddu, 1905, Carretoneri
Una festa chi no spaciàt mai – Ùrtimu parti
de Danieli Sanna
Ma a Zìnzulu Sìmbula oramai ddi furriàt àteru in conca, oramai si fiat avolotau e nisciunus dd’iat a essi pòtziu firmai prus. Difatis a boxi manna, contras a su fillu, iat cumentzau a chistionai cun sa tenta pretzisa de scuncordai sa coja: «Ascurtai! Su dolori de brenti chi tenemu, tròddia-tròddia, m’est passau e imoi mi-ndi bogu puru su dolori de culu chi m’eis fatu benni!», e cun manera de fai mala, si fiat furriau concas a su babbai e sa mamai de sa picioca, chi fiat intrada issa puru in sa sala intendendi a Zìnzulu tzerriendi: «Ascurtai-mì beni beni!», iat sighiu a nai Zìnzulu, «Deu seu su babbai de Francischinu Sìmbula, custu bellu schèsciu de omineddu chi nci teneis ananti! Francischinu, faci cagada, chi tenit ancoras su mucu in su nasu. Castiai-ddu! Arratza de presèntzia bella! Castiai-ddu beni custu schèsciu chi si creit òmini de profetu».
Zìnzulu, chistionendi, moviat is manus comenti chi fessit unu Pùbricu Ministèriu de sa Corti de Assisi, logu aundi ddi praxiat a andai a ascurtai is dibatimentus prus certaus. Aici, puntendi su didu a bratzu deretu contras a su fillu, comenti chi cussu fessit s’afartau [5] de cundennai, iat sighiu a nai:
«Francischinu, unu chi no at fatu mai beni in su mundu, chi at fatu morri a cussa poburita de sa mamai in d-unu fundu de spidali, e a mei m’at promìtiu chi mi-nci scàvulat in d-unu furrungoni de s’arricòveru; e imoi s’est postu in conca de cojai cussa gobixedda bisoga de filla de bosàterus! Chi ddu boleis, pigai-ddu, pigai-ddu puru custu schèsciu, custu pìnnixi allichidiu chi parit unu scimproteddu, castiai-ddu beni custa cagada de omineddu strupiau!!!».
Sa picioca, intendendi custus fueddus de Zìnzulu, si-nci fiat fuia de sa sala po s’inserrai in s’aposentu suu, tzerriendi comenti chi fessit spiridada: «Babbai! Babbai! Boga-nci a totus! Agitòriu! Agitòriu!».
Insandus su babbai, intendendi is tzèrrius disisperaus de sa filla, si-ndi fiat pesau, totu avolotau, tzerriendi: «Aforas de domu mia, brutus arrogus de merda!». Apustis a sa mulleri dd’iat nau: «Virgìnia! Bai a mi-ndi pigai sa scupeta chi innoi fatzu unu macellu, bòciu a totus».
Francischinu, chi giai de tempus iat imparau a si-nci fuiri che lèpori, nci fiat bessiu aforas de cussa domu comenti chi fessit unu guetu; Zìnzulu, invecis, chi teniat ancoras is cambas moddis, stentàt a si-nci stesiai de ingunis, ma timendi de essi sparau a scupeta, iat circau de allonghiai su passu issu puru.
«Sa scupeta, Virgìnia, sa scupeta!!!», sighiat a tzerriai su babbai de sa picioca, chi nci fiat bessia issa puru de domu tzerriendi: «Agitòriu, agitòriu! Tzerriai is Carabineris!», fendi bessiri aici totu su bixinau in s’arruga, atzicaus de is tzèrrius.
Mamai Virgìnia, perou, apustis de s’avolotu pesau de Zìnzulu Sìmbula, iat tentu sa fortza de torrai in sentidu, mentris su maridu, ancoras foras de conca, sighiat a tzerriai: «Porta-mì sa scupeta Virgìnia!».
Issa, oramai asseliada, iat torrau a pigai in manu sa sachita de sa còciula e iat nau a su maridu: «Ma a chini bolis bociri! La’ chi cuddus duus si-nci funt fuius atesu», ma issu, sighendi a essi arrennegau, iat torrau a nai: «Dona-mì sa scupeta!».
Sa bècia dd’iat acabada arriendi a scracàllius, e dd’iat arrespustu: «Vissenti, ma cali punniolada de scupeta bolis pigai? Ma ita ti ses scimprendi totu a una borta? Ma chi no teneus nimancu arresojas, àteru chi scupeta de sa cibudda! Abarra asseliau e pasia-tì. Càstia custa bellesa de còciula e custas palàrias bias bias», e totindunu iat sbudiau sa sachita in d-una scivedda po ddi fai biri totu su beni chi nci fiat.
Su bèciu comenti iat biu sa scivedda prena iat nau: «Fulia-mi-nci in s’arruga totu custa cosa!».
Ma Virgìnia iat pigau in manu una palària chi si moviat ancoras: «Nosus no nci fuliaus pròpiu s’arrestu de nudda aforas, càstia! Francischinu at a essi puru a faci cagada, ma comenti de piscadori est stravanau deaderus, làstima chi siat cun d-unu babbai imbriagoni spaciau».
Acabau de chistionai iat pigau una còciula e dd’iat aberta fendi arrodeddai is didus a sa manera de is piscadoris. «Ne’, tasta-dda! Est pròpiu su sabori de su mari nostu!», iat nau donendi-ddi una còciula. «Asselia-tì Vissenti, chi imoi si-nci papaus totu custu beni de Deus! Mmmhhh… tanti no est saboria custa còciula, e est manna puru, si biit chi est de su stani nostu! Làstima chi cussu poburitu de Francischinu si-nc’est dèpiu fuiri!».
Su maridu, torrau in sentidu e spaciau de circai sa scupeta, no si fiat stentau meda castiendi sa mulleri papendi, e issu puru si-nci fiat sètziu a papai còciula; insandus sa fèmina, intendendi a sa filla prangendi ancoras, dd’iat tzerriada: «Anniesa, beni a innoi tui puru! Po curpa de cussu imbriagoni de Zìnzulu est andau totu a monti, ma unu maridu dd’eus a agatai a tui puru, po imoi no nci pensaus prus, e cun Francischinu bieus su de fai!».
Sa picioca, abarrendi sconsolada, sighiat a prangi e a tzuculitai, pedendi a su sposu de torrai: «Francischinu miu, poita ti-ndi ses andau… Francischinu miu… torra… torra…».
Cicitu Muscau, acabendi de contai, faiat sa boxi de sa picioca prangendi e s’acostàt a calincuna fèmina po tenni cunsolu, circhendi de dd’imprassai, ma totus nci-ddu bogànt arriendi e tzerriendi «Bai, bai, disgratziau! A chi tengas un’arrori!».
Su contu acabàt sèmpiri faci a mesunoti, ma in s’istadi bascosa sa genti sighiat a abarrai in s’arruga, invecis de s’inserrai in cussas domixeddas scuriosas e sena de unu filu de àiri chi podessit agiudai s’arreposu.
S’incràs sa festa torràt, cun àterus contus e àterus foxileris.
- “s’afartau” in italianu est “il colpevole”.
