(sighit de sa de tres partis)
Comenti iant abertu s’enna, iant biu a su babai e sa mamai de sa picioca, prexaus che pascas, chi ddus fiant cumbidendi a intrai: «Benei, benei aìnturu, acumodai-sì!», iat nau sa mamai a is duus chi si fiant stentendi unu pagu a intrai.
«Cun pirmissu!» iat arrespustu Francischinu abascendi sa conca po sinnu de arrespetu.
«Agradessei, intrai aìnturu!» iat insìstiu sa fèmina, allosingada de is maneras beni acostumadas e de sa bisura de sennori chi teniat Francischinu, aici beni bistiu e a faci prexada issu puru, chi no pariat nimancu cosa de gentixedda de scaradedda e de pagu profetu. Perou sa bisura sua no andàt deacòrdiu cun sa bisura de su babai chi fiat malatrossau [1], mancai su fillu dd’essit torrau a bistiri a nou, e fiat puru a faci incillia de is pensamentus malus chi nci teniat contras a su fillu.
Apustis de sa presentada e de is saludus, Francischinu si fiat acostau a sa mamai de sa sposa e dd’iat donau sa sachita de sa còciula, chi sighiat a stiddiai: «Agradessat custu presenti, sennora Virgìnia: est còciula niedda e bianca, giai beni spurgada e pronta a smurzai, nci bolit sceti binu nieddu po dda porri surbiri comenti su meli!».
Sa fèmina, chi no fiat arrennèscia a cuai s’apèddiu [2], nd’iat casi tirau sa sachita de is manus de Francischinu, e fendi àrtzia e cala po intendi su pesu, si-ndi fiat acatada chi nci fiat cosa movendi: «Mi fait prexeri meda, gràtzias po su presenti chi eis portau, ma… intendu cosa movendi aìnturu… calincunu pisci puru nc’est!?».
Francischinu, arregordendi-si-ndi de su chi nc’iat postu, dd’iat arrespustu: «Sìssiri, nci funt unas cantu palarieddas puru», e cun is manus iat fatu sa mesura de is palàrias, chi piticheddas no fiant, ma issu boliat fai spantu de s’arti sua de piscadori.
Zìnzulu Sìmbula, abarrendi incilliu a una parti, si-nci fiat sètziu de malas maneras lassendi-sì andai in sa cadira, chi ancoras unu pagu e si-nci scuartaràt a terra; insandus Francischinu, acostendi-sì lestu lestu a su babai, dd’iat aguantau comenti chi fessit unu fillu carinniosu.
Sa mamai de sa sposa, biendi-ddu aici, si fiat prexada e iat nau: «Deu candu biu chi is fillus funt aici arrespetosus de su babai e de sa mamai, m’intrat in su coru s’allirghia e su prexu», e su maridu puru iat bòfiu fai s’apretziamentu suu: «Nosus pòburus bècius, de is fillus no si podeus abetai àteru chi s’arrespetu e chi s’agiudint in becesa, berus mistu Sìmbula?».
Zìnzulu, arrenconau a una parti e sèmpiri prus inchietu e annugiau [3], iat fatu un’acinnu incruendi sa conca.
Francischinu si-ndi fiat acatau chi su babai teniat una manera de fai mala, e ddi fiat intrau su frius in is ossus pensendi chi iat a essi pòtziu cumbinai calincunu sciacu; aici, castiendi-ddu de travessu iat pensau: «Castia-ddu! At arrespustu cun sa conca, comenti faint is burricus, e po custu est capatzi puru de carcinai comenti a unu molenti!».
Insandus sa mamai de sa picioca dd’iat preguntau: «Mistu Sìmbula, e fusteti comenti stait?».
Zìnzulu in su mentris fiat sètziu mesu sterrinau in sa cadira, cun sa manu dereta si fiat scrafendi in sa bragheta e cun su didu de sa manu manca si fiat forroghendi is càrigas circhendi de si-ndi bogai is caddajonis de su nasu.
Custu puru po Cicitu Muscau fiat su momentu de fai scena fendi biri comenti faiat Zìnzulu, ma is fèminas ddi narànt de dd’acabai: «Putzi putzi! No Cicitu, no ddu fetzas prus! Ajò, diaici no!!!». Spaciada sa scena, Cicitu torràt a contai.
«Babai», iat nau Francischinu, fendi su fillu premurosu «oi no stait beni, dd’est pigau unu dolori a brenti chi ancoras no dd’est passau, ma cras tzèrriu a su dotori». In su mentris su babai ddu castiàt arrennegau pensendi: «Custus fueddus ti-ddus fatzu ingurti totus in buca, abarra prus che seguru!».
Ma sa bècia iat sighiu a castiai a Zìnzulu, e dd’iat preguntau: «E sa mulleri de fusteti, tziu Sìmbula, ancoras s’agatat? Comenti stait?».
Custa borta puru Francischinu fiat prontu a arrespundi: «Eh, mamai mischina si-nd’est andada ocannu passau, unu corpu e a terra, sena de nai nimancu unu fueddu, poburita!», aici iat nau in su mentris chi fiat castiendi su babai cun timoria, biendi-ddu avolotau, murrungendi fueddus sena de sentidu, tanti chi a sa fèmina ddi fiat partu sunfrendi puru. Issa perou iat torrau a preguntai: «Poburita! In su celu siat! E de ita est mancada?» .
Francischinu, chi no iat a essi bòfiu sighiri a chistionai de sa mamai, iat arrespustu: «Eh, su mali mandiadori [4] ndi-dd’at pigada in su tempus de si fai sa gruxi, in pagu diis de spidali!».
Sa fèmina, intendendi is fueddus de Francischinu, iat donau a biri totu su disprexeri suu fendi-sì su sinnu de sa gruxi. In su mentris Zìnzulu, chi finsas a cussu momentu fiat abarrau a murigai pensamentus malus contras a su fillu, chi dd’iat finsas proibiu de chistionai, si-ndi fiat pesau de sa cadira, torrau biatzu comenti chi no essit mai bufau in vida sua, e iat nau: «Imoi chistionu deu puru!».
Francischinu si-nci fiat spramau pensendi a su chi su babai iat a essi pòtziu nai, e cun tonu de boxi timorosu, dd’iat nau: «Ma babai, abarra asseliau!», e castiendi sa sorga, circhendi de no fai chistionai su babai, iat sighiu a nai: «Imoi mi parit chi podit intrai Anniesa puru, sa sposixedda mia, berus sennora Virgìnia?».
Sa bècia, mancai fessit deacòrdiu, dd’iat arrespustu: «Eh, abeta Francischinu!». Issa no arrennesciat a cumprendi s’abisòngiu de Francischinu, chi fiat circhendi de fai scaresci a su babai su chi boliat nai, timendi is machioris suus.
Ma a Zìnzulu Sìmbula oramai ddi furriàt àteru in conca, oramai si fiat avolotau e nisciunus dd’iat a essi pòtziu firmai prus. Difatis a boxi manna, contras a su fillu, iat cumentzau a chistionai cun sa tenta pretzisa de scuncordai sa coja: «Ascurtai! Su dolori de brenti chi tenemu, tròddia-tròddia, m’est passau e imoi mi-ndi bogu puru su dolori de culu chi m’eis fatu benni!», e cun manera de fai mala, si fiat furriau concas a su babai e sa mamai de sa picioca, chi fiat intrada issa puru in sa sala intendendi a Zìnzulu tzerriendi: «Ascurtai-mì beni beni!», iat sighiu a nai Zìnzulu, «Deu seu su babai de Francischinu Sìmbula, custu bellu schèsciu de omineddu chi nci teneis ananti! Francischinu, faci cagada, chi tenit ancoras su mucu in su nasu. Castiai-ddu! Arratza de presèntzia bella! Castiai-ddu beni custu schèsciu chi si creit òmini de profetu».
Zìnzulu, chistionendi, moviat is manus comenti chi fessit unu Pùbricu Ministèriu de sa Corti de Assisi, logu aundi ddi praxiat a andai a ascurtai is dibatimentus prus certaus. Aici, puntendi su didu a bratzu deretu contras a su fillu, comenti chi cussu fessit s’afartau [5] de cundennai, iat sighiu a nai:
«Francischinu, unu chi no at fatu mai beni in su mundu, chi at fatu morri a cussa poburita de sa mamai in d-unu fundu de spidali, e a mei m’at promìtiu chi mi-nci scàvulat in d-unu furrungoni de s’arricòveru; e imoi s’est postu in conca de cojai cussa gobixedda bisoga de filla de bosàterus! Chi ddu boleis, pigai-ddu, pigai-ddu puru custu schèsciu, custu pìnnixi allichidiu chi parit unu scimproteddu, castiai-ddu beni custa cagada de omineddu strupiau!!!».
Sa picioca, intendendi custus fueddus de Zìnzulu, si-nci fiat fuia de sa sala po s’inserrai in s’aposentu suu, tzerriendi comenti chi fessit spiridada: «Babai! Babai! Boga-nci a totus! Agitòriu! Agitòriu!».
Insandus su babai, intendendi is tzèrrius disisperaus de sa filla, si-ndi fiat pesau, totu avolotau, tzerriendi: «Aforas de domu mia, brutus arrogus de merda!». Apustis a sa mulleri dd’iat nau: «Virgìnia! Bai a mi-ndi pigai sa scupeta chi innoi fatzu unu macellu, bòciu a totus».
Francischinu, chi giai de tempus iat imparau a si-nci fuiri che lèpori, nci fiat bessiu aforas de cussa domu comenti chi fessit unu guetu; Zìnzulu, invecis, chi teniat ancoras is cambas moddis, stentàt a si-nci stesiai de ingunis, ma timendi de essi sparau a scupeta, iat circau de allonghiai su passu issu puru.
«Sa scupeta, Virgìnia, sa scupeta!!!», sighiat a tzerriai su babai de sa picioca, chi nci fiat bessia issa puru de domu tzerriendi: «Agitòriu, agitòriu! Tzerriai is Carabineris!», fendi bessiri aici totu su bixinau in s’arruga, atzicaus de is tzèrrius.
Mamai Virgìnia, perou, apustis de s’avolotu pesau de Zìnzulu Sìmbula, iat tentu sa fortza de torrai in sentidu, mentris su maridu, ancoras foras de conca, sighiat a tzerriai: «Porta-mì sa scupeta Virgìnia!».
Issa, oramai asseliada, iat torrau a pigai in manu sa sachita de sa còciula e iat nau a su maridu: «Ma a chini bolis bociri! La’ chi cuddus duus si-nci funt fuius atesu», ma issu, sighendi a essi arrennegau, iat torrau a nai: «Dona-mì sa scupeta!».
Sa bècia dd’iat acabada arriendi a scracàllius, e dd’iat arrespustu: «Vissenti, ma cali punniolada de scupeta bolis pigai? Ma ita ti ses scimprendi totu a una borta? Ma chi no teneus nimancu arresojas, àteru chi scupeta de sa cibudda! Abarra asseliau e pasia-tì. Càstia custa bellesa de còciula e custas palàrias bias bias», e totindunu iat sbudiau sa sachita in d-una scivedda po ddi fai biri totu su beni chi nci fiat.
Su bèciu comenti iat biu sa scivedda prena iat nau: «Fulia-mi-nci in s’arruga totu custa cosa!».
Ma Virgìnia iat pigau in manu una palària chi si moviat ancoras: «Nosus no nci fuliaus pròpiu s’arrestu de nudda aforas, càstia! Francischinu at a essi puru a faci cagada, ma comenti de piscadori est stravanau deaderus, làstima chi siat cun d-unu babai imbriagoni spaciau».
Acabau de chistionai iat pigau una còciula e dd’iat aberta fendi arrodeddai is didus a sa manera de is piscadoris. «Ne’, tasta-dda! Est pròpiu su sabori de su mari nostu!», iat nau donendi-ddi una còciula. «Asselia-tì Vissenti, chi imoi si-nci papaus totu custu beni de Deus! Mmmhhh… tanti no est saboria custa còciula, e est manna puru, si biit chi est de su stani nostu! Làstima chi cussu poburitu de Francischinu si-nc’est dèpiu fuiri!».
Su maridu, torrau in sentidu e spaciau de circai sa scupeta, no si fiat stentau meda castiendi sa mulleri papendi, e issu puru si-nci fiat sètziu a papai còciula; insandus sa fèmina, intendendi a sa filla prangendi ancoras, dd’iat tzerriada: «Anniesa, beni a innoi tui puru! Po curpa de cussu imbriagoni de Zìnzulu est andau totu a monti, ma unu maridu dd’eus a agatai a tui puru, po imoi no nci pensaus prus, e cun Francischinu bieus su de fai!».
Sa picioca, abarrendi sconsolada, sighiat a prangi e a tzuculitai, pedendi a su sposu de torrai: «Francischinu miu, poita ti-ndi ses andau… Francischinu miu… torra… torra…».
Cicitu Muscau, acabendi de contai, faiat sa boxi de sa picioca prangendi e s’acostàt a calincuna fèmina po tenni cunsolu, circhendi de dd’imprassai, ma totus nci-ddu bogànt arriendi e tzerriendi «Bai, bai, disgratziau! A chi tengas un’arrori!».
Su contu acabàt sèmpiri faci a mesunoti, ma in s’istadi bascosa sa genti sighiat a abarrai in s’arruga, invecis de s’inserrai in cussas domixeddas scuriosas e sena de unu filu de àiri chi podessit agiudai s’arreposu.
S’incràs sa festa torràt, cun àterus contus e àterus foxileris.
- “malatrossau” bolit nai bistiu mali.
- “apèddiu” in italianu est “brama”, “impazienza”.
- “annugiau” in italianu est “avvilito”, “corrucciato”, “risentito”.
- “su mali mandiadori” in italianu est “pancreatite acuta”.
- “s’afartau” in italianu est “il colpevole”.
