Annotus impitzus de unu lìburu chi arrexonat de sa “identidadi de s’ìsula (1)”
De Enrico Lobina
Lorenzo Di Stefano est unu italianu chi at detzìdiu de studiai in s’universidadi de Còssiga, in Corte, sa stòria avedali (2). Nd’est bessiu unu lìburu, chi est s’arresurtau de annus de stùdiu, cun su tìtulu “Su PCI in Sardìnnia, su PCF in Còssiga e s’identidadi de s’ìsula (1920-1991)” (3).
Is partidus de cussu perìodu funt partidus cun d-una mannària “de massa”, pustis de su fascismu. Est a nai chi a ddus studiai, su partidu comunista de Itàlia in Sardìnnia e su partidu comunista frantzesu in Còssiga, si stùdiant fintzas Còssiga e Sardìnnia e no sceti sa stòria polìtica de is duus partidus. Su lìburu est profetosu po unas cantu arrexonis.
Sa primu est chi funt pagus, pagus diaderus, is lìburus chi càstiant a sa Sardìnnia in s’interis chi càstiant a sa Còssiga, e a s’imbressi. Ita làstima: studiaus e connosceus s’Itàlia, e is regionis d’Itàlia, e no scieus nudda, o casi, de unu logu chi est a 30 minudus de barchita de domu nosta. Sa de duas est chi funt pagus is lìburus impitzus de su PCI in Sardìnnia. A su mancu, deu ndi connòsciu pagus.
Poita si fueddat pagu de Sardìnnia e de Còssiga imparis? Chi ddas cumparaus, si-nd’acataus luegus chi Sardìnnia e Còssiga funt atesu meda de Itàlia e Frància e chi funt, a contus fatus, un’àtera cosa. Ma est sballiau? Cali est sa parti chi tenit sa geografia in sa vida de unu pòpulu? Chena de bintrai in chistionis de mètodu o stòricas impitzus de sa Sardìnnia o impitzus de sa terra de Pascale Pàoli, andaus a su lìburu.
Su lìbburu est beni pratziu: sa parti generali, sa parti polìtica e eletorali, sa parti prus stòrica e sa parti aundi prus si scriit de sa “identidadi de s’ìsula”.
Su PCF, foras de una pariga de annus pustis de sa de duas gherras, no est arrennèsciu a bessiri partidu de grandu importu. Su chi ndi bessit a pillu de custu lìburu est chi su PCF in Còssiga no at acetau sa particularidadi de s’ìsula e de sa lìngua cosa sua e duncas no at pigau parti po s’autonomia.
Impitzus de su PCI est mancai prus difìtzili a ndi scriri, ca seus sardus e connosceus sa stòria de su PCI mellus de sa stòria de su PCF. In prus Gramsci e Berlinguer fiant sardus e Togliatti teniat arrelatas strintas cun sa Sardìnnia. Po dda segai a crutzu, a parri miu Gramsci teniat bideas diferentis de Togliatti impitzus de is chistionis natzionalis in Itàlia e impitzus de sa bidea de “unidadi italiana”. Po su chi at scritu, no dd’iat a essi pràxïu a biri sa faci de Garibaldi comenti siddu eletorali de votai in su 1948.
In prus, is comunistas sardus, Velio Spano e no sceti, fiant diaici contras a s’autonomia e a sa particularidadi sarda, chi fintzas Togliatti si-ndi fiat acatau e ddis iat fatu cambiai bidea. Ancora a s’acabbu de is annus setanta su PCI at gherrau meda contras a su movimentu linguìsticu.
Su PCI fiat unu partidu mannu, cun problemas e perou cun d-una grandu capacidadi de atividadi. Puru chi fiat unu partidu “leninista”, in Sardìnnia iat acetau sa postura “autonomista” de Togliatti. In custa diretzioni Renzo Laconi, antis de si morri, at scritu pàginas bellas impitzus de sa stòria sarda.
Po dda serrai, seu diacòrdiu cun Di Stefano candu scriit ca “sa primu cosa chi ndi bessit cun craresa de sa circa nosta est chi is comunistas sardus e is comunistas cossicanus fiant atesu s’unu de s’àteru” e ca “in su Noixentu, is arrelatas aìnturu de Còssiga e Sardìnnia no nci fiant, e no est una chistioni de arrelatas aìnturu de comunistas, est una chistioni chi benit de atesu”, e ancora “chi studiaus is stòrias de su PCI sardu e de su PCF cossicanu, mancai is chilòmetrus chi pratzint is duas ìsulas siant pagus, seus ananti de duus tretus diferentis meda”.
Su chi Di Stefano scriit a s’acabbu de su lìburu est s’arresùmini: “Po dda serrai […] podeus nai ca su parri de Togliatti po su chi pertocat s’autonomia, intèndia meda de totu su pòpulu sardu, at agiudau a fai cresci su PCI de Sardìnnia, chi pensaus a su chi est stètiu su PCF cossicanu”.
Antis de acabbai custu scritu, mi praxit a arremonai s’importu chi Di Stefano donat a “sa gherra po sa terra in Sardìnnia (1944-1950)”, chi po Girolamo Sotgiu fiat “su prus movimentu mannu de pòpulu de sa stòria sarda, prus mannu de is avolotus contras a su feudalèsimu de su de XVIII sèculus, e a s’intrada in polìtica de su pòpulu pustis de sa Gherra manna, asuta de su siddu de su movimentu de is gherreris (4) e de su Partidu Sardu”. Su PCI, e sa storiografia comunista, ant detzìdiu de si-ndi scaresci de su chi est sutzèdiu in cussus annus in Sardìnnia, custu est sutzèdiu in Calàbria e fintzas in medas àterus logus puru. Forsis ca poniant menti sceti a s’indùstria.
Su chi agatais innoi funt annotus, primus annotus. Sa spera est chi in su benidori, deu o àterus, tèngiant sa possibilidadi de studiai mellus custu lìburu.
(1) identità insulare
(2) contemporanea
(3) Il PCI in Sardegna, il PCF in Corsica e l’identità insulare (1920-1991)
(4) movimento dei combattenti
